El passat 29 de maig el Govern estatal, a través d’un Consell de Ministres extraordinari, va aprovar l’Ingrés Mínim Vital (IMV), una mesura inclosa en el pacte de coalició entre PSOE i Unidas Podemos que la crisis del coronavirus ha accelerat. Com va dir el vicepresident segon, Pablo Iglesias, es tracta d’una “prestació no contributiva de la Seguretat Social que garanteix ingressos mínims a qui no els té” o, en altres paraules, també seves: “És una renda garantida a tota Espanya que es considera el mínim prescindible per garantir unes condicions de dignitat”.

El seu import varia en funció de la situació de les llars, influint el nombre de persones que hi visquin, els menors a càrrec, i anirà dels 462€ fins als 1.015€ mensuals i es destruirà en 12 pagues. Podran sol·licitar-ho les persones que l’any anterior hagin tingut uns ingressos per sota de la renta garantida anual, així com aquelles que, en el portem d’any actual, presenten una quantitat inferior a aquest llindar. A més, s’ha fixat un límit referit al patrimoni net sense tenir en compte l’habitatge habitual. Els sol·licitants hauran de tenir entre 23 i 65 anys i comptar almenys amb un any de residència a Espanya. També es podrà demanar a partir dels 18 en cas de tenir un menor a càrrec.

El Govern estima que beneficiarà a unes 850.000 famílies (al voltant de 2,3 milions de persones) i que tindrà un cost de 3.000 milions a l’any. Una de les incògnites és d’on sortiran els diners per a cobrir l’Ingrés Mínim Vital. Al respecte, a ningú se li escapa que els pressupostos públics són finits, així que dependrà dels ingressos disponibles i de la priorització que faci el Govern del conjunt de despeses. És a dir, o s’augmenten els ingressos (ja sigui via impostos o emissió de deute públic) o s’eliminen o posposen altres partides de despeses.

Sense cap mena de dubte, tota mesura que s’adopti per a reduir les taxes de pobresa benvinguda sia, però convé no emportar-se un engany, ja que el Govern no és precisament qui genera principalment la riquesa i el desenvolupament d’un país i menús encara amb mesures de tall populista, sota la perspectiva de reduir pobresa, però que en realitat, poden conduir a fer-la més endèmica, en el sentit de generar un ampli sector de la societat que acabi vivint del subsidi i de les ajudes, sense esforç, il·lusió ni perspectives vitals.

En realitat, qui realment genera riques d’un país són els autònoms i els petits empresaris que no eneten d’hores ni horaris, que ho arrisquen gairebé tot per a posar en marxa o donar continuïtat a aquell projecte empresarial que li roba hores de son i que, a més a més, són els que amb esforç i dedicació, creen els necessaris i imprescindibles llocs de treball que dignifiquen a les persones. El Govern pot adoptar mesures concretes d’estímul per a la econòmica i també crear ajudes concretes i excepcionals, però presentar el anomenat Ingrés Mínim Vital com una mesura de gran abast i calat com ho va fer el vicepresident, no és el que més li convé a una societat amb més de tres milions d’aturats i on els nostres joves universitaris, en la seva gran majoria, han d’emigrar a altres països per poder trobar una feina, pel qual l’Ingrés Mínim Vital, més enllà de ser excepcionalment necessari per tallar la pobresa severa, especialment la infantil, no ha de ser una mesura que acabi per estimular una societat de pobres que depenen, a més a més, del subsidi estatal aprovat i sostingut pels polítics, no sigui que acabem com en altres països amb grans possibilitat econòmiques degut a recursos naturals, però on hi ha un ampli sector de la societat que viu de les ajudes públiques.

Comprés l’anterior, seria bo que el Govern desveli com afrontarà aquest cost que diu que rondarà els 3.000 milions d’euros, pel que, juntament a l’anunci de la mesura, el raonable i convenient, hauria sigut l’anunci de altres mesures que vagin en la línia d’ajudar als autònoms i petites empreses, més enllà dels ERTES que, de moment, els han permès mantenir els llocs de treball. En aquest sentit, no és cap secret que la falta de liquiditat comporta un augment de la morositat. Abans del COVID-19, amb caràcter general, els autònoms i les pimes eren els que més patien els impagaments dels seus proveïdors, sobretot de les grans companyies i de les Administracions Públiques (AA.PP). Segons un estudi dut a terme recentment per la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, ara són precisament els autònoms i les PIMES els que no poden afrontar els pagaments segut a la falta de liquiditat derivada de la crisis sanitària. Indubtablement, el tancament dels establiments, la falta d’activitat absoluta des de mitjans de març, el funcionament a ralentí durant aquets dies de desescalada, associat al manteniment de la plantilla, són elements que generen preocupació en les empreses davant un futur molt incert.

Des de la mencionada Plataforma, en les últimes setmanes s’han presentat multitud de propostes per a injectar liquiditat, totes elles sense risc ni cost, ni garanties col·laterals per a les arques públiques i les empreses. Entre d’altres, que el Govern retorni els IVA’s pendents de compensar; que es creï una línia ICO per pagar les factures pendents a interès zero; que s’alliberin part dels 12.000 milions d’euros de romanent que tenen els Ajuntaments retinguts en els comptes per a que paguin als seus proveïdors; que mitjançant un Real Decret Llei s’obligui a les Administracions Públiques i a les grans companyies amb balanços sanejats i capacitat de finançament a liquidar urgentment els pagaments pendents a proveïdors (15.000 milions d’euros en el cas de les AA.PP i 122 milions en les companyies del Mercat Continu); que s’agilitzin els tràmits burocràtics i hi hagi un criteri consensuat únic que permeti a pimes i autònoms facturar els contractes públics paralitzats per la crisis sanitària del coronavirus. Si el Govern posa en marxa aquesta mesura per a agilitzar i assegurar tots els cobraments i els pagaments, s’estaria injectant sàlvia des de l’arrel a tot l’entramat empresarial, generant la necessària cadena de pagaments i la circulació del diners.

En definitiva, durant els últims mesos, com a conseqüència del COVID-19, el Govern ha adoptat moltes mesures per a fer front a una crisis sanitària l’abast de la qual, com en molts altres països del nostre entorn, no havia previst ni de lluny, però li queda moltíssima feina per a fer en la vessant econòmica, sense que l’Ingrés Mínim Vital pugui emmascarar la necessitat d’adoptar mesures que permetin realment fer front al seu cost i generar la confiança necessària per a que es diguin a terme inversions i projectes empresarials que generin autèntica riquesa i llocs de treball, relegant els subsidis a allò que realment han de ser: ajudes limitades en el temps i absolutament excepcionals.

Enric Rubio i Gallart
Advocat – Doctor en Dret

Aquest lloc web empra cookies per a que vosté tingui la millor experiencia d’usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l’acceptació de les mencionades cookies i l’aceptació de la nostra política de cookies, faci click a l’enllaç per a una major información a plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies