Polítiques que empobreixen

Polítiques que empobreixen

El passat 29 de maig el Govern estatal, a través d’un Consell de Ministres extraordinari, va aprovar l’Ingrés Mínim Vital (IMV), una mesura inclosa en el pacte de coalició entre PSOE i Unidas Podemos que la crisis del coronavirus ha accelerat. Com va dir el vicepresident segon, Pablo Iglesias, es tracta d’una “prestació no contributiva de la Seguretat Social que garanteix ingressos mínims a qui no els té” o, en altres paraules, també seves: “És una renda garantida a tota Espanya que es considera el mínim prescindible per garantir unes condicions de dignitat”.

El seu import varia en funció de la situació de les llars, influint el nombre de persones que hi visquin, els menors a càrrec, i anirà dels 462€ fins als 1.015€ mensuals i es destruirà en 12 pagues. Podran sol·licitar-ho les persones que l’any anterior hagin tingut uns ingressos per sota de la renta garantida anual, així com aquelles que, en el portem d’any actual, presenten una quantitat inferior a aquest llindar. A més, s’ha fixat un límit referit al patrimoni net sense tenir en compte l’habitatge habitual. Els sol·licitants hauran de tenir entre 23 i 65 anys i comptar almenys amb un any de residència a Espanya. També es podrà demanar a partir dels 18 en cas de tenir un menor a càrrec.

El Govern estima que beneficiarà a unes 850.000 famílies (al voltant de 2,3 milions de persones) i que tindrà un cost de 3.000 milions a l’any. Una de les incògnites és d’on sortiran els diners per a cobrir l’Ingrés Mínim Vital. Al respecte, a ningú se li escapa que els pressupostos públics són finits, així que dependrà dels ingressos disponibles i de la priorització que faci el Govern del conjunt de despeses. És a dir, o s’augmenten els ingressos (ja sigui via impostos o emissió de deute públic) o s’eliminen o posposen altres partides de despeses.

Sense cap mena de dubte, tota mesura que s’adopti per a reduir les taxes de pobresa benvinguda sia, però convé no emportar-se un engany, ja que el Govern no és precisament qui genera principalment la riquesa i el desenvolupament d’un país i menús encara amb mesures de tall populista, sota la perspectiva de reduir pobresa, però que en realitat, poden conduir a fer-la més endèmica, en el sentit de generar un ampli sector de la societat que acabi vivint del subsidi i de les ajudes, sense esforç, il·lusió ni perspectives vitals.

En realitat, qui realment genera riques d’un país són els autònoms i els petits empresaris que no eneten d’hores ni horaris, que ho arrisquen gairebé tot per a posar en marxa o donar continuïtat a aquell projecte empresarial que li roba hores de son i que, a més a més, són els que amb esforç i dedicació, creen els necessaris i imprescindibles llocs de treball que dignifiquen a les persones. El Govern pot adoptar mesures concretes d’estímul per a la econòmica i també crear ajudes concretes i excepcionals, però presentar el anomenat Ingrés Mínim Vital com una mesura de gran abast i calat com ho va fer el vicepresident, no és el que més li convé a una societat amb més de tres milions d’aturats i on els nostres joves universitaris, en la seva gran majoria, han d’emigrar a altres països per poder trobar una feina, pel qual l’Ingrés Mínim Vital, més enllà de ser excepcionalment necessari per tallar la pobresa severa, especialment la infantil, no ha de ser una mesura que acabi per estimular una societat de pobres que depenen, a més a més, del subsidi estatal aprovat i sostingut pels polítics, no sigui que acabem com en altres països amb grans possibilitat econòmiques degut a recursos naturals, però on hi ha un ampli sector de la societat que viu de les ajudes públiques.

Comprés l’anterior, seria bo que el Govern desveli com afrontarà aquest cost que diu que rondarà els 3.000 milions d’euros, pel que, juntament a l’anunci de la mesura, el raonable i convenient, hauria sigut l’anunci de altres mesures que vagin en la línia d’ajudar als autònoms i petites empreses, més enllà dels ERTES que, de moment, els han permès mantenir els llocs de treball. En aquest sentit, no és cap secret que la falta de liquiditat comporta un augment de la morositat. Abans del COVID-19, amb caràcter general, els autònoms i les pimes eren els que més patien els impagaments dels seus proveïdors, sobretot de les grans companyies i de les Administracions Públiques (AA.PP). Segons un estudi dut a terme recentment per la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, ara són precisament els autònoms i les PIMES els que no poden afrontar els pagaments segut a la falta de liquiditat derivada de la crisis sanitària. Indubtablement, el tancament dels establiments, la falta d’activitat absoluta des de mitjans de març, el funcionament a ralentí durant aquets dies de desescalada, associat al manteniment de la plantilla, són elements que generen preocupació en les empreses davant un futur molt incert.

Des de la mencionada Plataforma, en les últimes setmanes s’han presentat multitud de propostes per a injectar liquiditat, totes elles sense risc ni cost, ni garanties col·laterals per a les arques públiques i les empreses. Entre d’altres, que el Govern retorni els IVA’s pendents de compensar; que es creï una línia ICO per pagar les factures pendents a interès zero; que s’alliberin part dels 12.000 milions d’euros de romanent que tenen els Ajuntaments retinguts en els comptes per a que paguin als seus proveïdors; que mitjançant un Real Decret Llei s’obligui a les Administracions Públiques i a les grans companyies amb balanços sanejats i capacitat de finançament a liquidar urgentment els pagaments pendents a proveïdors (15.000 milions d’euros en el cas de les AA.PP i 122 milions en les companyies del Mercat Continu); que s’agilitzin els tràmits burocràtics i hi hagi un criteri consensuat únic que permeti a pimes i autònoms facturar els contractes públics paralitzats per la crisis sanitària del coronavirus. Si el Govern posa en marxa aquesta mesura per a agilitzar i assegurar tots els cobraments i els pagaments, s’estaria injectant sàlvia des de l’arrel a tot l’entramat empresarial, generant la necessària cadena de pagaments i la circulació del diners.

En definitiva, durant els últims mesos, com a conseqüència del COVID-19, el Govern ha adoptat moltes mesures per a fer front a una crisis sanitària l’abast de la qual, com en molts altres països del nostre entorn, no havia previst ni de lluny, però li queda moltíssima feina per a fer en la vessant econòmica, sense que l’Ingrés Mínim Vital pugui emmascarar la necessitat d’adoptar mesures que permetin realment fer front al seu cost i generar la confiança necessària per a que es diguin a terme inversions i projectes empresarials que generin autèntica riquesa i llocs de treball, relegant els subsidis a allò que realment han de ser: ajudes limitades en el temps i absolutament excepcionals.

Enric Rubio i Gallart
Advocat – Doctor en Dret

Jutgen dos caps de mossos acusats de no investigar la pallissa a un lleidatà

Jutgen dos caps de mossos acusats de no investigar la pallissa a un lleidatà

Els fets van tenir lloc a Vila-seca i un dels inculpats és un sergent de Lleida

L’Audiència de Tarragona va iniciar ahir el judici contra l’intendent Jaume Morón, excap dels Mossos al Tarragonès, i el sergent lleidatà Xavier Cunillera, acusats d’evitar una investigació contra dos policies locals, de Vila-seca, que van clavar una pallissa a un veí de Lleida el gener del 2013. La Fiscalia afirma que els acusats van evitar impulsar la investigació i van obviar informacions clau amb l’objectiu que el jutjat arxivés el cas, per la qual cosa demana una condemna de cinc anys de presó, set d’inhabilitació i 7.200 euros de multa pels delictes d’omissió del deure de perseguir delictes i falsedat documental. En canvi, les defenses sol·liciten l’absolució. Enric Rubio, lletrat de Cunillera, va assegurar ahir a aquest diari que “van actuar correctament i neguen qualsevol negligència”. Està previst que els dos acusats declarin demà.

Ahir va declarar la cap que va iniciar la investigació de la pallissa. Va explicar que les gestions que feia les traslladava al sergent Cunillera, el seu superior, per mantenir-lo informat. Segons va declarar, el sergent li va demanar reunir-se amb l’intendent que, segons la seua versió, li va demanar que revelés la identitat de l’informador (un policia local). Ella va dir que s’hi va negar adduint que “el posava en perill i partia de la confiança d’aquesta font”, i va afegir que la “tancaven sistemàticament” per parlar del cas. Finalment, la cap va deixar el cas en mans del sergent. Fiscalia diu que Cunillera i Morón van actuar sabent que, amb les poques dades aportades, el cas s’arxivaria, com va succeir.

Dos empresaris pagaran 420.000 euros per la mort d’un lleidatà

Dos empresaris pagaran 420.000 euros per la mort d’un lleidatà

Accepten sengles condemnes de cinc mesos de presó // L’empleat, de 29 anys i veí de Lleida, va morir per culpa de l’impacte d’una pala de càrrega a Esplús.

 

El Jutjat Penal número 2 d’Osca ha condemnat a sengles penes de cinc mesos de presó dos empresaris per l’accident laboral mortal d’un veí de Lleida el 25 de maig del 2016 a Esplús a causa de l’impacte d’una pala de càrrega. Els dos condemnats també pagaran una indemnització de 420.000 euros als familiars de la víctima, representats pel lletrat Enric Rubio, com a autors d’un delicte social en concurs amb un delicte d’homicidi per imprudència greu.

Va ser un judici per conformitat que es va celebrar després de l’acord entre la Fiscalia, la defensa i l’acusació particular i també es va acordar la suspensió de la pena de presó per un període de 2 anys amb la condició que no delinqueixin en l’esmentat termini i abonin la suma fixada en concepte de responsabilitat civil.

L’accident es va produir cap a les 14.00 hores en una finca d’Esplús quan l’empleat treballava amb una pala carregadora i va comprovar que perdia oli del sistema hidràulic del braç carregador. L’home va procedir a reparar l’avaria parant la pala amb la cullera aixecada i col·locant-se a sota. Va sol·licitar l’ajuda d’un altre empleat per canviar el maneguí que degotava i, a l’afluixar una femella, el maneguí va saltar i va deixar el circuit sense oli, “la qual cosa va produir la caiguda automàtica de la cullera sobre el treballador”, segons consta en la sentència.

Per tot això, la jutgessa, amb la conformitat de les parts, ha determinat que “l’accident es va produir per no seguir les instruccions del fabricant en les tasques de manteniment, a l’haver realitzat treballs de reparació sota la cullera de la pala suspesa, sense haver assegurat els braços sobre un suport ni accionat un sistema de bloqueig del bastidor d’elevació”.

Així, els dos empresaris han estat condemnats a 5 mesos de presó i al pagament de 420.000 euros en concepte de responsabilitat civil.

Notícia Diari El Segre

(Cliqueu a la imatge per fer-la més gran)

Els clients hauran d’assumir el pagament de l’Impost sobre les hipoteques

Els clients hauran d’assumir el pagament de l’Impost sobre les hipoteques

El Ple de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem ha decidit aquest dimarts per 15 vots a favor i 13 en contra que són els clients els que han d’assumir el pagament de l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats -impost sobre les hipoteques-.

Només dues setmanes després de la coneguda sentencia de 16/10/2018, el Tribunal Suprem es desdiu del criteri recentment fixat i torna a la seva anterior doctrina favorable a les entitats bancàries, en virtut de la qual, el subjecte passiu de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats (i, per tant, l’obligat al seu pagament) en els préstecs hipotecaris és el prestatari o consumidor.

Rectificació- El Tribunal recula i modifica la seva decisió

Rectificació- El Tribunal recula i modifica la seva decisió

En relació a l’última notícia que vàrem publicar, us informem que el mateix divendres 19/10/2018, el Tribunal Suprem va recular i va anunciar que revisaria la decisió sobre qui ha de pagar l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats (el prestamista o el prestatari) en la formalització dels préstecs hipotecaris per l’enorme “repercussió econòmica i social” que aquesta implicava. Possiblement, aquesta revisió es produeixi durant aquesta setmana, de manera que estarem atents a la segona resolució que es dicti al respecte i procedirem a informar-vos de la mateixa tan bon punt la coneguem.

El Tribunal Suprem canvia de criteri

El Tribunal Suprem canvia de criteri

És el Banc i no el client qui ha de pagar l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats en els préstecs hipotecaris.

El passat 16/10/2018 la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem va dictar Sentència mitjançant la qual conclou que és el prestamista (és a dir, l’entitat financera) qui ha de córrer amb el cost de l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats en les escriptures públiques de préstec amb garantia hipotecaria i no el prestatari (consumidor). En aquest cas, els Magistrats entenen que el negoci objecte d’inscripció és la hipoteca i que l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d’aquell negoci és el Banc.

El Fallo de la Sentència modifica la jurisprudència anterior del Tribunal Suprem que interpreta el Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats i el seu Reglament, fins al punt que anul·la l’article 68.2 del Reglament, que establia que el prestatari és el subjecte passiu de l’impost, a l’entendre que és contrari a la Llei.

Aquest lloc web empra cookies per a que vosté tingui la millor experiencia d’usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l’acceptació de les mencionades cookies i l’aceptació de la nostra política de cookies, faci click a l’enllaç per a una major información a plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies